El que faré ací és comentar allò que pense després d'haver estat a la xerrada de Jaume Martínez Bonafé y d'haver llegit els blocs de Jordi Adell.
El que està clar es que els joves són el futur, si, però els que no ho són tant no deixen de ser present, d'aquesta manera el primer que podriem dir és que tothom por contribuir a l'educació, tothom pot ajudar començant per la seua escola i després que no es tracta de pensament, és actuació el que es necessita.
Els llibres de text son ajudes, complements, ferramentes del professor, no han de configurar mai una programació del docent. Existeix una omnipresència respecte als llibres de text, estan a tot arreu.
Els llibres de text han fet fins ara i segueixen fent, una transformació de la visió de les persones, un converteix en natural el discurs de l'escola, de manera que abans es prendrà com a seriós o vertader allò que un mestre lliga d'un llibre que el que diga sense llegir-ho.
Es una mena de religió, el que diu al llibre es sagrat i si ahí ho posa serà per alguna cosa, té més fiabilitat que el mestre, que al cap i a la fi solament llig el llibre.
Es difícil desarranjar una creença tant forta com aquesta i ningú vol ser el primer, ningú pensa que els seus fills siguen els que han de donar el pas. Els pares volen el millor per als seus fills però en ocasions no ho aconsegueixen, el que volen -sense saber-ho-és el millor per als seus fills en aquesta societat -que es una cosa diferent-, per a trobar una feina i tindre un statu més o menys acceptable.
Aquesta creença en els llibres es d'una època passada, esta clar que no han de canviar amb el temps les creences, però si poden ser adaptades a les noves situacions i contextos, el que no es pot es pretendre que estem vivint en el segle desset.
Seria una sort que açò acabara ací, perquè per gracia o desgracia els llibres de texts venen amb codis, amb nombres de serie, amb cultura inclosa. Hi ha un enteniment entre la gent que crea els llibres de text i els que el llig, ha d'haver-lo per comprendre eixa cultura inscrita, aquells que estan separats d'eixa cultura- la que ha creat el llibre de text- o d'eixa societat no troben un sentit més profund del simple temari.
Un pare sempre demanarà un llibre de text, per a que el seu fill tinga alguna cosa on recolzar-se, per a que si el seu fill -que a classe no ha prestat atenció- no entén alguna cosa i té vergonya de preguntar al mestre, puga el pare o mare llegir-ho, entendreu i explicar-ho.
A tot açò, dir que els llibres de text son manuals d'ensenyança incomplets, si, no tot allò referent a una matèria entra en l'assignatura, hi han parts d'aquesta que mai arriben a ser explicades a classe. Un exemple seria el del ponent Martínez Bonafé quan digué que en les ciències socials no hi ha només història i geografia, que és el que s'explica a les aules, també hi ha antropologia, política i economia. Hem d'entendre que hi han molts temes que no estan considerats part del currículum però que estan a dintre de la nostra cultura i de vegades han de ser coneguts per els nens i nenes.
A més a més, esta el tema d'abans, el de la naturalitat, el de tot allò que és normal. No és concebible com a normal que un alumne cerque informació per un control en un lloc que no siga un llibre de text i molt menys que no siga tan sols un llibre.
La qüestió és, es pot ensenyar sense llibres? També, sense assignatures? Sense mestres?
La primera es simple, per suposat, però mai tenim que oblidar-los, son una veritable font de coneixements i d'informacions.
La segona també, es pot ensenyar aquells coneixements que la classe o inclòs, cada alumne individualment, necessita o requereix per alcançar unes competències bàsiques o uns objectius. No es precís disfressar amb noms d'assignatures cada variant o mena de coneixement.
La tercera qüestió la respondria amb un “espere que mai”, o un “estem intentant que no”. Es concebible una educació sense mestres, l'entorn familiar pot donar la calidesa que no donaria el monitor d'un ordinador i pot servir de referent moral i ètic que és el mestre per a molts nens i nenes. L'ordinador i les noves tecnologies fan la resta.
Es més, tothom hem aprés coses sense un mestre al costat, i tothom ens hem interessat per temes que no apareixien en un currículum, de manera que no hi havia un tutor guiant-nos -o tal vegada un germà o amic- i igualment va haver un aprenentatge.
El que està clar també, es que els docents han d'esforçar-se per a que això no ocòrrega, aprenentatge hi haurà sempre i una independència progressiva dels alumnes no pot ser sinó molt bona, però el mestre te cartes que jugar ací i té que saber utilitzar-les. Per començar a jugar ha d'intentar derrocar el mur administratiu i mur familiar o dels pares.
L'administratiu no podrà fer-ho, de intentar-ho possiblement es quede sense treball, sinó és així, simplement els pares no voldran que els seus fills estiguen amb un educador el qual es repudiat pel sistema.
Pel que fa al mur familiar podem dir que és la clau de tot, la clau de l'educació, és on apareixen les diferencies més grans entre uns i altres docents. Hi ha que aprendre ha treballar amb les famílies, amb la societat en general i hem de recordar sempre que un pare o mare voldran resultats, i per a això hem de demostrar -per mitjà dels nens, fent activitats- que el que es ensenya o el mode amb el que es fa, no es vacu ni inútil.
Jo diria que a major dependència dels llibres, més som acceptats i a menor, més ens acceptem nosaltres i aquells que senten el mateix que nosaltres.
